A propòsit de les consultes independentistes o a Rússia a l’hivern hi fa molt fred
9 / 10 / 2009A mitjan del segle XIX, quan militars russos intentaven delimitar i cartografiar la imprecisa frontera entre Rússia i Polònia, en un punt concret al dubtar del traçat varen demanar-li a un pagès que treballava al camp si creia que la seva casa i les seves terres eren de Polònia o bé de Rússia. El pagès en lloc de pronunciar-se els va contestar que això era un tema que havia de consultar amb la seva dona i que si tornaven al dia següent els en donaria resposta. Al tornar, el destacament es va trobar amb la resposta del pagès: “la meva dona diu que prefereix ser de Polònia, doncs es veu que a Rússia a l’hivern hi fa molt fred”.
L’Estat de Dret és una de les conquestes més importants en el món occidental és, de fet, la porta d’entrada del món contemporani. L’ordenament jurídic –imperfecte, modificable- és la garantia de la vigència de la noció de ciutadania, de la llibertat, de la igualtat, de la seguretat… El resultat de l’equilibri de forces en un moment donat i el marc que fa possible la vida en societat. Un status quo que necessita del respecte a les regles del joc i que la seva modificació requereix d’amplis consensos socials i polítics. Potser és més senzill frivolitzar-hi o no respectar les regles quan es desconeix l’esforç individual i col·lectiu que va suposar assolir-les.
El PSC és un partit català i catalanista que creu en un país modern i competitiu amb una forta personalitat i amb altes cotes d’autogovern en el marc d’un estat plurinacional que evolucioni cap a una configuració federal d’Espanya. No som independentistes. Creiem possible, viable i desitjable un projecte espanyol divers i integrador com, de fet, ho volen i ho expressen la gran majoria dels catalans en les successives conteses electorals.
La personalitat del país es manifesta en la seva llengua i la seva cultura, però també en el seu dinamisme econòmic, la seva articulació territorial, en una bona xarxa de comunicacions, en la cohesió social, en una bona convivència, en la integració i el benestar de les persones, en elements d’identitat compartida i en el respecte a la geometria variable dels vincles emocionals. Un país que lluita per ser competitiu, per afrontar els reptes de la globalització, per modernitzar-se continuadament, per ser una referència per a altres països. Aquesta és la “independència” real del país per la que val la pena lluitar i esforçar-se. La singularitat es manté des de la fortalesa i no pas des del lament i la queixa continuada tot idealitzant una independència política formal que sovint amaga grans dosis de dependència. O és que algú creu, per exemple, que un país subvencionat, sostingut amb forces militars estrangeres i sense cap activitat econòmica com el Kosovo és un país independent en termes reals?
L’encaix de Catalunya a l’estat espanyol està encara per resoldre d’una manera definitiva o ben estabilitzada. Venint d’on venim, però, hem avançat i força en els darrers trenta anys. L’Estatut vigent i el nou sistema de finançament signifiquen avenços notabilíssims en aquesta línia d’assolir majors cotes d’autogovern. Ens resta força encara per assolir una cultura política a Espanya més respectuosa amb la diversitat nacional.
Certament l’articulació definitiva de Catalunya a Espanya requerirà encara de molts esforços, però aquests han de tenir més a veure amb la sensatesa, el rigor i el diàleg que no pas en la destrucció pura i simple del terreny de joc. Un procés dinàmic i no exempt de tensions, però la vida en tots els seus àmbits va lligada a la negociació i a les tensions. O és que no hi ha tensions territorials dins del país, entre ciutats, entre interessos socials diversos o entre els components d’una família?
L’independentisme ha estat present al país en els àmbits polítics i culturals des de finals del segle XIX, sempre però molt minoritari i notablement fragmentat a nivell organitzatiu. Una opció ben respectable i que forma part de la cultura àmplia i diversa de l’univers polític del país. Al meu entendre, acostuma a cometre tres grans errors o a patir algunes deformacions que poden fer que alguns dels seus grups acabin per resultar desagradables als que no compartim el seu ideari.
En primer lloc, el seu punt de partida és d’un voluntarisme romàntic consistent en pensar que l’horitzó natural de Catalunya és constituir-se en estat propi, tot apel·lant a una mena de “dret natural” en el que la voluntat dels ciutadans no seria sinó secundària. Es presenten com a posseïdors d’un nivell de consciència nacional més elevat que la resta i despullat de les temptacions pactistes, tèbies o traïdores que adornen als que no defensen els seus plantejaments. És un món de veritat absoluta en el que les divergències es resolen amb fórmules de l’estil: antipatriota, botifler, venut, espanyolista…. Ni es concep que algú pugui no ser nacionalista d’alguna mena.
En segon lloc, aquests grups acostumen a negar o a menystenir tant els problemes polítics reals que afecten als ciutadans com a afrontar aquelles qüestions crucials per resoldre les quals els ciutadans ens han elegit. Que importen els pressupostos d’un municipi si es pot fer una afirmació patriòtica? Poc estudiar projectes i documents i molts gestos històrics. La “realpolitik” no va amb ells, ho fien tot a la constitució d’un estat propi.
En tercer lloc demostren un desconeixement profund de la realitat sociològica de Catalunya o, almenys, la obvien. La voluntat independentista del país és minoritària. Això no treu que es pugui expressar, però cal saber d’on es parteix i a qui es representa. La gran majoria expressa continuadament la voluntat de que Catalunya tingui un bon nivell d’autogovern i dels mitjans necessaris per desenvolupar-lo i així ho expressa elecció rera eleccions. En un país de procedències, cultures i sentits d’identitat diversos és un xic perillós dinamitar alegrement els consensos. El risc de fractura, de confrontació i de desafecció hi és. El PSC és un partit realista i prudent en aquest sentit, que ha portat a la defensa de l’autonomia i de la llengua catalana a persones d’altres procedències i altres parles. S’ha contribuït a cohesionar el país dotant a la gent d’un comú denominador. Aquest paper era i és imprescindible, encara que a vegades poc còmode, i no pas exempt de generar algunes contradiccions i debilitats en els que el practiquen. Segons quines aventures i segons quines proclames poden posar en perill un projecte de país majoritàriament compartit.
La consulta, inicialment anecdòtica, que es va fer a Arenys ara s’aixeca a categoria i l’independentisme creu haver trobat en la multiplicació de consultes pel territori una manera de centrar l’atenció informativa i la catapulta perquè aquest sentiment esdevingui majoritari. Alguns, per no quedar-ne al marge, s’hi apunten amb la boca petita argumentant el caràcter festiu i democràtic de l’esdeveniment tot i que reconeixen que no té cap validesa. El que no diuen, o no veuen, és que focalitzar el debat polític i mediàtic en temes que ni són els que preocupen a la gent, que no serveixen per a res, que creen falses expectatives, que distreuen l’atenció i que generen un fals dilema porten a la frustració col·lectiva i al descrèdit de la política. Es dona una falsa imatge del país i es crea l’impressió que l’ordenament jurídic és un mer formalisme que es pot obviar quan es vulgui. Difícilment serem un país competitiu i respectat si ens embranquem en operetes d’aquestes característiques. Que és iniciativa de la societat civil és un argument falaç quan són alguns partits polítics i els seus mitjans els que ho impulsen.
Al final és una cursa que té a veure amb els problemes interns dels partits i plataformes independentistes, i no sé si també del sobiranisme. El principi del “i jo més” es posa en marxa en la pugna per fer-se amb els vots d’un espai polític creixentment fragmentat. Un envit que se sosté en un miratge que es molt lluny de la centralitat política. Una dinàmica que no serà del tot innòcua, una bugada en la que hi perdrem algun que altra llençol.
Els grans agitadors i beneficiaris polítics de tot aquest procés en seran els de la CUP grup que, curiosament, descarta presentar-se a les eleccions catalanes tot atenent unes baixes expectatives de vot. Han trobat un os al que agafar-se i evidenciaran la feblesa d’una esquerra més o menys independentista que per no cedir els honors a la CUP i al Reagrupament els acabaran ajudant a mobilitzar el vot. Si es juga a l’agitació, el radicalisme extraparlamentari sempre té les de guanyar enfront les contradiccions i moderació inherent a les responsabilitats de govern. Les seves banderes (o estelades) sempre són unes quantes talles més grans. Els amics d’ERC i d’ICV no se’n saben estar de participar-hi, però hi tenen ben poc a treure’n, especialment els primers en la mesura que el sobiranisme de Convergència també hi pica l’ullet.
En resum, Catalunya té poc a guanyar en tot aquest procés. La democràcia té unes regles que s’han de respectar. Els catalans ens expressem lliurement en totes les eleccions i els resultats són força clars. Lògicament es pot intentar modificar el marc jurídic i polític. Per això caldria que els projectes independentistes assolissin una majoria política al Parlament, formessin Govern a la Generalitat i, a partir d’aquí, negociessin amb l’Estat la consulta per refrendar la separació. L’independentisme pot i hauria de ser més rigorós, i no plantejar-se el marc polític al que aspiren com si fos un “divertimento”, una jornada folklòrica o un partit de costellada. Essent una mica més modestos, més realistes i més seriosos ens estalviaríem tots plegats de fer el ridícul i, de pas, de fer-lo fer a Catalunya.